Gaudí va ser un home de Déu amb qui va mantenir una bonica sintonia reflectida en la seva intensa vida espiritual. Sentia la Santa Missa i combregava diàriament, i cada dia visitava Jesucrist sagramentat, i mai faltava en les grans manifestacions religioses de la ciutat, o del temple. La resta d'hores del dia les passava en el treball i en l'oració. La seva esperança en Déu li donava una completa pau i serenitat d'esperit en els moments d'adversitat. "Déu ho vol així - deia -, la seva Divina Providència sap el que fa." De fet Gaudí sostenia que la corba és la línia de Déu, i la recta, la dels homes, potser per això la corba és essencial en la seva obra; va descobrir noves formes arquitectòniques, i va saber copiar de la natura, obra de Déu.

El dia de la seva mort, va sortir com de costum a les cinc de la tarda, cap a l'Oratori de Sant Felip Neri. En creuar la Gran Via, a l'altura de Bailèn, va atropellar el tramvia. Anava calçat amb sabatilles de pelfa, i amb els turmells embolicats amb benes de llana. S'alimentava fragilíssima, la majoria de les vegades s'alimentava de pa i fruites. La seva lectura habitual era la Bíblia i L'any litúrgic, del benedictí Dom Deranguer. Havia estudiat un curs de gregorià, perquè es deia convençut que el ritme i l'espiritualitat del cant gregorià li servien d'orientació plàstica per a les seves obres. "No vinc aquí a estudiar gregorià, deia, sinó arquitectura."