La mort de Jesús i els 50 dies propers

MORT DE JESÚS

Des del migdia fins les 15:00h de la tarda, la terra es va posar fosca. A aquesta hora Jesús va preguntar-li amb un crit a Déu perquè l' havia abandonat, un dels qui eren allà van dir que cridava a Elias i un altre li donà vinagre amb un pal, per a que veguès. Jesús va tornar a cridar amb força, i la terrra va començar a tremolar i les roques es van esverlar.
Desprès d' aquest succès la gent va agafar por, llavors van afirmar que era el fill de Dèu, entre les dones que miraven es trobava Maria Magdalena i la mare de Jesús.





SEPULTURA

Va venir un home ric que es deia Josep, un deixeble de Jesús i aquest va demanar-li a Pilat el cos d' aquest,  se´l va donar i el ficà en un sepulcre nou. Josep era acompanyat de Nicodem. Avans de que Josep marxes va fer rodolar una pedra i la va posar a l'entrada del sepulcre.
Les dones, entre elles Maria Magdalena i la mare de Jesús, van preparar olis aromàtics i perfums, per observar durant tot el dissabte el seu repòs.



 

EL SEPULCRE CUSTODIAT:

Com Jesús va dir que als tres dies resuccitaria, els sacerdots i fariseus van anar a assegurar que el sepulcre estiguès ven tancat, per si els deixebles vinguèssin a robar el cos i desprès diguessin que havia resuccitat. Llavors van assegurar-se'n.






LA TOMBA BUIDA I EL MISATGE DE L'ANGEL

El diumenge al matí Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salome van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos però estaven preocupades per com rodolarían la pedra de l'entrada del sepulcre. Això no va ser problema, perque se la van trobar apartada, llavoprs van entrar al sepulcre i van veure a un àngel que els va dir que Jesús va resuccitar i que no era allà, els va dir que foren a dir-li als seus deixebles i a Pere el succeït, però ero no van dir res per por.





RESURECCIÓ

Maria Magdalena, Maria i Joana van entrar al sepulcre de Jesús i es van trobar amb dos angels, i aquests li van dir que què feien entre els morts buscan a un viu, i els van recordar la dita que va dir Jesús, que resuccitaria als tres dies, les dones van sortir corrents a anunciar als once apòstols que Jesús havia resuccitata, pero aquests es pensaben que deliraban, i no les van creure, fins que van anar corrents al sepulcre i ho van veure.





CAMÍ D' EMMAÚS

Dos deixebles anaven cap a Emmaús, un poble cerca de Jerusalem, i mentres caminaven parlant de la resurecció de Jesús, aquest es va posar al costat d' ells, però no van ser capaços de reconèxer-lo. Jesús li va preguntar que de què parlaven, i Cleofàs li va explicar.
Com que el dia s' estava acavan, els deixebles li van convidar a Jesús a que anés amb ells al poble, allà Jesús va agafar el pà i va fer la benedicció, el va partir i se'l va donar, llavors els deixebles el van reconèixer. De sobte ell va desparèixer. Ràpid van anar cap a Jerusalèm, on estaven reunits els onze, i allà ells van explicar el que els havia succeït.





APARICIÓ DE JESÚS A LA BORA DEL LLAC DE TIBERÍADES

Uns cuants deixebles i demès, van anar a pescar, es van pujar a la barca, però na van pescar res. Mesntres estaben al llac, a la bora d' aquest, es va presentar Jesús, pe`rò no el van reconèixer, llavors ell lis va preguntar què si no tenien cap cosa per menjar, li van dir q no, i ell li va sugerir que tiressin la xarxa a la dreta que hi trobarien, així ho van fer, i Pere el va reconèixer. Tots ells van baixar de la barca per tal d' apropar-se al senyor. Cuan ho van fer van anar tots a menjar els peixos que havien pescat. Jesús va agafar el pà i ho va repartir amb tots, aquest acte ho va repetir amb el peix.

Concepte d’ amor

“The Kiss By The Hotel De Ville” – (Robert Doisneau, 1950)

“Anomenem amor tant al que vincula a un home i una dona, com a l'amor de pares, de germans, amor a la pàtria, amor a l'art, amor propi, però NO ES POT DEFINIR PARTICULARMENT CADA FORMA D’ ESTIMAR.”

Noel- Pierre Lenoir, en el seu llibre Historia de amor en occidente diu que “el amor es una fuerza elemental y eterna” com un sentiment sostingut al llarg de la historia de la humanitat que “no renuncia a los valores morales que ha conquistado y neguemos la posibilidad de que un sentimiento desaparezca, si es inseparable de nuestra concepción de la dicha y de la elevación del alma”.

Sentiment etern



Al llarg del temps, el sentiment perdura però es transforma.
L'evolució de l'amor, no es percep aquesta simplement com la transformació de l'odi. La creació de lleis, codis de convivència, la valoració dels codis, fa que les manifestacions de l'odi s'hagin temperat al llarg de la història.

Segueix dient Lenoir: “Que el amor como sentimiento autónomo exista, no es menester probarlo; lo proclama la literatura universal. Y es igualmente innegable que la sexualidad a menudo está ausente de él, o por lo menos yace inconsciente” (…) El amor es producto del deseo, o más bien, su sublimación”.

Podem llegir en diferents períodes de la història en diferents societats que l'amor és present en cada moment de manera, encara que diferent, però hi és. S'observa la presència de sentiments en els homes de les cavernes que protegeixen al seu clan, també en els cavallers de l'edat mitjana i fins a l'actualitat. Canvia l'expressió, la modalitat o la forma però l'amor perdura i acompanya els homes en la seva evolució.

Literatura

El reflex dels sentiments en la literatura, ens permeten registrar l'evolució, els seus matisos i colors al llarg de la història de l'home.

En Romeo i Julieta, Shakespeare diu: "L'amor dels joves es veu als ulls", ressaltant la frescor i la innocència de l'amor que brolla en els joves, sense dissimulacions. Però el pes de la història d'amor de Romeu i Julieta el fa únic. En aquesta novel · la d'amor prohibit, per les disputes entre dues famílies, Capuletos i Montescos, es desencuentran els enamorats. I el patiment i l'angoixa inunden el lector.

En canvi en, L'Odissea, Homer, descriu les proves per les quals passen Penélope i Ulisses, distanciats circumstancialment, durant 20 anys per la guerra de Troia.
Es destaquen, a més de l'amor que els uneix al llarg del temps, la intel·ligència i picardia en alguns casos per suportar les temptacions durant l'absència de l'ésser estimat.

En els dos casos, tot i que les seves dates de creació són molt distants, l'amor, com sentiment etern, es manté. D'altra banda, aquestes dues obres "dirigides" cap a dos públics tan diferents, finalment aconsegueixen que sentin la mateixa angoixa davant l'amor.

L’ amor al llarg dels segles

En el passat, al contrari d’ ara, tenir parella no volia dir “haver trobat la mitja taronja”.

  Què és l' amor?

Amor és el més bell que a la teva vida pot arribar, és voler, adorar, i de vegades patir, amor és el més meravellós que Déu va poder crear, experimentar és néixer, és viure, és creure, és sentir una força superior que t'impulsa, et motiva, et dóna l'alegria per seguir, és tendresa immesurable, és lliurar sense condicions ni reserves, no és un somni ni una fantasia, és una realitat, és el començament d'un alba amb la seva mirada i la foscor de la nit quan deixa de mirar-te, en fi estimar és simple lliurament total.

Estimar és vèncer qualsevol obstacle que pugui impedir experimentar aquest enigmàtic "sentiment", és deixar tot sense anar a la recerca de res, estimar és acceptar, reconèixer errors, perdonar, interminable llista de qualitats que embolica la paraula amor, però sens dubte, estimar és viure.

L'amor no respecta fronteres, s'apodera de tot, de la consciència i fins de la teva forma de perdre la raó, estimar és compartir, estimar és una immensitat, és felicitat que de vegades dibuixa sofriment, estimar és alegrar-me de la seva existència, estimar és llibertat.

La paraula estimar, és la major expressió d'afecte que pots oferir, és per a mi el més difícil d'explicar i demostrar, una alegria incalculable, la llum que il · lumina la teva foscor, la força que a la teva ànima dóna de poder en peu continuar.

Innombrables vegades són les que acostumem utilitzar aquesta paraula sense ni tan sols estar segurs del que en la seva totalitat.

L’ amor als diferents segles.

AC-1600

 En l'època de la caça i la recol·lecció, les dones buscaven homes capaços de proveir menjar per als seus clans i ells se sentien atrets per les millors teixidores i jardineres. A mesura que la humanitat va avançar, el matrimoni va esdevenir una estratègia social per beneficiar la posició d'una família en matèria de política i finances.

1700-1900

 L'amor romàntic es va posar de moda quan la Revolució Industrial va permetre que la gent deixés de dependre de la seva família i guanyés autonomia financera i personal. Els matrimonis arreglats van començar a desaparèixer, però la gent encara havia de formar parella dins la seva pròpia classe social.

 “The kiss” (1898 – 1995), Alfred Eisenstaedt

1900-1960

 Després de 1900, la idea de l'amor es va expandir per incloure l'atracció sexual. De tota manera, encara a mitjan la dècada del 60, moltes dones encara prioritzaven la capacitat d'un home per mantenir-les financerament, mentre que ells encara buscaven una mestressa de casa.

1960-AVUI

 Gràcies a la revolució sexual i la píndola, les dones van poder mantenir-se sense haver de casar-se i ser lliures per triar quan formar una família. Ara sí es pot parlar de "ànima bessona": amb el tema de la supervivència resolt, un solter o soltera és lliure d'esperar a aquesta persona amb qui connectar emocional, intel·lectual i sexualment.

“Vancouver Riot’s Kissing Couple” – ( Richard Lam, 2011)

Aquest es un dels petons més proper va ocorrer durant violents accidents  en Vancouver, Canada, desprès de que un equip local de hockey no guanyés el campionat. El fotògraf Richard Lam va capturar aquesta imatge  destinada a convertir-se en un clàssic, a nivell dels petons fotografiats per Dosineau o Eisenstad.

En l’ enllaç següent podem observar com els dos joves, sense voler van quedar atrapats entre la gran quantitat de gen i van ser agredits per la policia. La jove molt alterada va caure al terra i entre grits i llants el seu novi la va besar per intentar calmar-la.

http://www.youtube.com/watch?v=8mtURc7mkUg&fature=player_embedded

L' ultim sopar (1495-1497), Leonardo da Vinci

Crist en la creu (1626-1627), El Greco

El rescat de l' ovella, (1700-1705) Minerva K. Teichert

Entrada en Jerusalem (1302-1305), Giotto di Bondone

Aquesta escena, forma part de la capella Scrovegni, que es troba a Padua. El mestre trecentista crea una composició que posa de relleu l’ esperança amb que els jueus reben al mestre. Jesús, que es troba al llom d’ un ase, escoltat pels discíples, centra l’ escena. La distancia que queda entre el nucli argumental i el grup de ciutadans que surten a les portes de la ciutat, exemplifica la qualitat de continuïtat narrativa de la acció.  Es una escena en la que es contrasta la tranquil·litat y la figura del Salvador, que beneeix al seu poble, amb l’ alegria y diferents reaccions amb que es mostren els habitants de Jerusalem. Totes les mirades estan fixes en Jesucrist. Alguns detalls que il·lustren millor l’ escena, per exemple els homes que es desvesteixen i ofereixen la seva túnica com alfombra per al camí de Crist.

Obres d' art, anys i autors.

L' adoració dels pastors (1612-1614), El Greco

El baptisme de Crist (1440-1450), Piero della Francesca

 

 

El MNAC

El MNAC es un museo que  comprèn totes les arts i té la missió d'explicar un discurs global de l'art català, des del romànic fins a mitjan segle XX. En el cas de les col·leccions de romànic i de gòtic, aquest discurs ve marcat per la procedència catalana de gran part de les peces, malgrat que, concretament en el gòtic, es fa una comparació amb l'art d'altres procedències. Quant a la col·lecció de renaixement i barroc, les obres que la integren condueixen cap a un discurs més internacional, de la mà de grans pintors, com ara El Greco, Zurbarán, Velázquez, etc. El fons del MNAC pertanyent a l'art de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, torna a estar constituït majoritàriament per exemples d'artistes catalans, que s'articulen en un discurs que explica el modernisme, el noucentisme i les avantguardes, sempre tenint en compte totes les arts.

Art  gòtic

                                     Bóveda gótica. San Juan (Świętej Janów), Toruń.

L'art gòtic és un estil que es va desenvolupar a Europa occidental durant els darrers segles de l'Edat Mitjana, des de mitjan segle XII fins a la implantació del Renaixement (segle XV per a Itàlia, i ben entrat el segle XVI en els llocs on el gòtic va perviure més temps). Es tracta d'un ampli període artístic, que sorgeix al nord de França i s'expandeix per tot Occident. Segons els països i les regions es desenvolupa en moments cronològics diversos, oferint en el seu ampli desenvolupament diferenciacions profundes: més pur a França (sent ben distint el de París i el de Provença), més horitzontal i proper a la tradició clàssica a Itàlia (encara que al nord s'acull un dels exemples més paradigmàtics, com la catedral de Milà), amb peculiaritats locals en Flandes, Alemanya, Anglaterra, Castella i Aragó. Enfront de les petites i fosques esglésies rurals del romànic, el gòtic eleva prodigioses catedrals plenes de llum, desenvolupa una important arquitectura civil i independitza a les altres arts plàstiques (pintura i escultura) de la seva subordinació al suport arquitectònic.

Retablo, típica talla en madera del siglo XV, conservado en la Catedral de Amiens, Francia.

Les escultures gòtiques van néixer en els murs de les esglésies, a mitjan segle XII a la Illa de França, quan l'abat Suger va fer construir la abadia de Saint-Denis (h. 1140), considerada el primer edifici gòtic, i molt aviat li va seguir la catedral de Chartres (h. 1145). Anteriorment, no hi havia tradició escultòrica en l'Illa de França, així que els escultors es portaven de Borgoña, els qui van crear les revolucionàries figures que actuaven com a columnes en el Pòrtic Real de Chartres. Era un invent enterament nou i proporcionaria el model per a una generació d'escultors.

La consideració social de l'art i l'artista

La florida del negoci de la llana i els draps, vinculats a les fires i rutes comercials que recorren Europa de nord a sud (de Florència, Gènova i Venècia a Champaña i Flandes, sense oblidar Medina del Camp), produeixen el naixement d'un art singular: el teixit de tapissos, que va tenir un prestigi social importantíssim. No per als seus autors, que mai van passar de la consideració de mers artesans, sinó per als seus posseïdors. No havent-hi una clara separació entre les arts industrials i les que avui considerem belles arts, podria dir el mateix de mestres d'obres, pintors i escultors, que encara que conservem el nom de molts d'ells, no passaven d'exercir també un dels oficis vils i mecànics, ni tan sols equiparables a les professions liberals.

Art romànic

El Romànic va ser un estil artístic predominant a Europa en els segles XI, XII i part del XIII. El romànic suposa l'art cristià, agrupant les diferents opcions que s'havien utilitzat en la primerenca Edat Mitjana (romana, preromànica, bizantina, germànica i àrab) i aconseguint formular un llenguatge específic i coherent aplicat a totes les manifestacions artístiques. No va ser producte d'una sola nacionalitat o regió, sinó que va sorgir de manera gradual i gairebé simultània a Itàlia, França, Alemanya i Espanya. En cada un d'aquests països va sorgir amb característiques pròpies, encara que amb suficient unitat com per ser considerat el primer estil internacional, amb un àmbit europeu.

Sorgeix en la societat feudal, dominada per un sistema piramidal de poder on preponderen les relacions de submissió d’home a home “vassallatge”, on el poder central que era el rei té un poder molt reduït, ja que el nucli fort del poder el tenen els senyors on hi ha un domini general del camp sobre la ciutat.

També en el marc de les funcions que li són pròpies pel que fa a la conservació del patrimoni entesa en un sentit ampli, el MNAC duu a terme un seguit de serveis tècnics fora de l'àmbit estricte del Museu.

En aquest sentit, des del Museu es dirigeixen restauracions monumentals i intervencions en pintura, escultura i altres tècniques artístiques i s'assessoren altres centres museístics en qüestions referides a seguretat, museografia i conservació preventiva.

El fons patrimonial del MNAC, entenent-lo en sentit ampli, està constituït tant per les col·leccions com pels fons de la Biblioteca del MNAC i de l'Arxiu General.    Entrada       Interior d'una cúpula    Vista frontal del MNAC